Pluja intensa d’emocions

Les prediccions meteorològiques preveien pluja i va ploure. Quan va detonar el coet que anunciava la sortida, una vintena de persones van enfilar el camí cap a Santa Bàrbara sota un suau plugim. Amb comptagotes altres excursionistes valents i decidits emprendrien el mateix camí durant tot el matí. Tothom sabia que no era pas un cap de núvol i que arribarien a Santa Bàrbara amb els vestits xops. Un cop a l’ermita, el refugi feia honor al seu nom ja que tothom hi cercava aixopluc. El bullici hi era remarcable i malgrat ser pocs aparentàvem una multitud. A mig matí ja era evident que el mal temps impediria seguir el programa previst.

Malgrat tot, cap al migdia ens vam reunir a la capella per fer-hi la cerimònia de proclamació del nou ermità. Aquest any ho fèiem amb un sentiment de pena ja que el 6 d’abril ens havia deixat la Dolors Aurich que, juntament amb en Josep Albó, eren els nostres ermitans des del darrer aplec. La Dolors Aurich, la“Lola” com li agradava que li diguessin, va ser membre de la Junta Directiva de la nostra associació i, com a bona cuinera que era, va ajudar a fer possible aquells grans moments de les jornades de treball que eren els àpats, aportant-hi uns bons rostits. És a dir, hi va aportar aquell ciment invisible que és necessari perquè tirin endavant els grans projectes.

D’altra banda, la nostra aflicció ja venia de mesos enrere perquè des de l’aplec de l’any passat que havíem perdut dos altres ermitans. En efecte, el 14 d’octubre ens va deixar en Josep Carreiras, un paleta generós, amant del seu ofici i de la feina ben feta. Era un perfeccionista. La Font dels Gossos, les escales situades on hi ha la torre de guaita i part dels murs que encerclen l’ermita porten la seva empremta. A Santa Bàrbara hi va trobar la manera de viure la jubilació de forma activa i després de cada jornada de treball era feliç al voltant de la taula amb la resta de companys voluntaris com ell. Tres mesos més tard,  el 18 de gener, va morir l’Esteve Arbat. Ell també va formar part, durant els primers anys de la restauració, d’aquest engranatge d’homes i dones que de manera ferma, continuada i sense aturador reconstruïen una ruïna. L’Esteve era un home divertit, engrescador, que aportava bones dosis d’alegria i d’optimisme a l’equip de voluntaris.

Abans de nomenar el nou ermità vam recordar i homenatjar la Dolors, l’Esteve i en Josep. Manllevem avui unes paraules de Mossèn Fèlix inicialment dedicades a en Josep Carreiras i que fem extensives a tots tres: “Com una àguila heu alçat el vol. Esteneu les vostres ales i voleu sense por. Seguiu l’aire i voleu amunt, ben amunt. Quedeu-vos a Santa Bàrbara que és casa vostra”.

En Joan Xifra és el nostre nou ermità i va rebre les claus de l’ermita de mans d’en Josep Albó el seu antecessor. Havia estat membre de la Junta Directiva des de l’any 1995 fins el 2004 i també va formar part de l’equip de voluntaris. Hi va ser durant les primeres temporades, quan res era fàcil, quan més falta feia l’ajuda de tothom, quan la tenacitat de tot un col·lectiu va fer possible que el projecte de restauració deixés de ser una utopia. El nou ermità va dir, emocionat, que guarda encara la samarreta amb l’ensenya de Santa Bàrbara que portava posada cada dissabte quan treballava en la restauració de l’ermita. L’obra duta a terme, va acabar dient, ens fa sentir orgullosos i ens uneix com a poble.

Mentre a l’exterior els núvols abraçaven la muntanya amb una pluja fina i suau, a dins l’ermita hi queia una pluja intensa d’emocions.

Article publicat a la revista de l’Aplec de l’Agrupació Sardanista i Cultural Floricel (2016)