Miquel Solís, el pintor que plasmà la restauració de Santa Bàrbara

Un quadre del pintor Miquel Solís situat en front de l’entrada principal de l’ermita de Santa Bàrbara acull els visitants. Es tracta d’una pintura en que la imatge de la santa se sobreposa a la façana de l’ermita amb la bastida de les obres i un grup de voluntaris que hi treballa. La feina dels voluntaris queda integrada en aquesta obra per deixar testimoni a les generacions futures que la restauració de l’ermita ha estat l’obra de tot un poble. Aquesta pintura forma part dels elements decoratius de l’ermita des de l’any 2001,  i l’autor la va fer a instàncies del seu amic Salvador Pibernat Rabasseda, recentment proclamat nou ermità de Santa Bàrbara, amb qui l’uneix una llarga amistat de més de tres dècades.

Salvador Pibernat és en aquests moments una persona molt important en la vida de Miquel Solís. Comparteix amb el pintor l’amor per l’art i hi manté una relació comercial amb la seva obra artística exercint-ne un cert mecenatge. Però, qui és Miquel Solís? Què en sabem d’aquest pintor de Malgrat?

Miquel Solís va néixer a Girona l’any 1957 al si d’una família treballadora. Els seus pares vivien a Blanes amb els seus set fills des de l’any 1955 quan havien arribat a Catalunya procedents de Priego de Còrdova. De ben jove va demostrar que tenia excel·lents qualitats per al dibuix i l’any 1974 va ingressar a l’Escola Massana de Barcelona.

Quan fa els 18 anys es planteja fermament que vol ser pintor i comença a treballar a la galeria d’art que Josep Ferrer i Codina, un gran aficionat a les arts en totes les modalitats, tenia a Malgrat de Mar. En aquest local emblemàtic d’aquesta localitat del Maresme hi feia classes de dibuix i pintura. Precisament en aquest establiment Miquel Solís té l’ocasió de conèixer el cèlebre pintor Joan Lahosa (1902-1981). Paral·lelament a aquestes activitats, Solís va continuar dibuixant i pintant  fins que l’any 1978 aconsegueix fer la seva primera exposició individual. Després en vindrien d’altres a Blanes i Arenys de Mar, mentre iniciava una etapa d’experimentació de nous estils, gèneres i tècniques. En aquesta època es pot apreciar en algunes de les seves obres una certa influència hiperrealista del pintor barceloní Isidre Ventura (1915-1994) que estiuejava cada any a Malgrat de Mar.  L’any 1981 es casa amb Núria Mateu i passen llargues temporades a les illes Canàries i a Roquetas de Mar (Almeria) fins que tornen a Malgrat per muntar un petit estudi.

El 1985 tanca l’estudi i crea un taller de pintura per dedicar-se a la docència. A partir d’aquest any comença una etapa de renovació en què es produeix una ruptura total amb la paleta anterior, multicolor, i comença a treballar amb els cinc colors bàsics en una recerca per assolir solucions innovadores. La primavera de 1989 exposa en una important galeria de Barcelona, la Sala Bargalló, i enceta una dècada farcida d’exposicions. En un procés continu de recerca i d’experimentació de noves disciplines s’inicia en l’art de l’escultura. A la tardor del 2000 s’interessa pel gravat. El resultat n’és una col·lecció suggestiva en què la temàtica està en consonància amb tota la seva obra. El nou segle comença amb una esperança nova, obre un nou estudi a Malgrat amb una sala permanent d’exposició i es consolida la seva obra.

Miquel Solís ha mantingut una renovació constant de l’obra al llarg de la seva vida tal com ho exigeix, evidentment, el caràcter dinàmic de l’art. Es poden observar canvis notables en les tècniques emprades i dóna una importància rellevant a les textures. Amb tot, part de la seva obra continua fent olor de mar i de salnitre, fruit de l’herència mediterrània, de la qual està plenament impregnada. L’artista es projecta vitalment en la seva obra i ens mostra el seu món interior recòndit. Les seves teles transmeten pau, serenor, harmonia, equilibri, sensibilitat, emoció.., conceptes i sensacions perceptibles a simple vista per a la gran majoria del públic observador.

L’any 2007 l’obra de Miquel Solís va bategar a Nova York en una galeria de l’Upper West Side, a tocar de Harlem. Amb un catàleg ple d’asfalt, bicicletes, cartons, bastides, autobusos i taxis, els seus quadres es movien entre l’hiperrealisme rebaixat  i la influència d’un Matisse passat pel tamisador d’Antonio López. Oferia unes visions de Nova York netes i amb la geometria justa.

Per als Amics de Santa Bàrbara és un honor poder tenir a l’ermita una obra de Miquel Solís i  agraïm a l’autor i a en Salvador Pibernat Rabasseda, que en el seu moment ho fessin possible. Contemplar-la ens provoca una joiosa commoció del plaer estètic.