Els ermitans de Santa Bàrbara
A principis del segle XVII comencem a tenir notícies de la figura de l’ermità. A partir de 1610 sabem que en l’habitatge adossat a l’església vivia una família que tenia cura de l’ermita. D’ençà d’aquestes dates els feligresos o pelegrins que acudien a Santa Bàrbara podien disposar d’un petit servei d’hostatgeria. A la casa de l’ermità, s’hi podia menjar un mos i sempre hi havia una habitació o un indret a recés per dormir-hi si feia falta.
Aquestes característiques que oferia Santa Bàrbara i el refugi que hi ha actualment fan que es pugui designar aquesta capella com a santuari. Josep M Marquès, en el seu llibre Ermites i santuaris de la Diòcesi de Girona, descriu la diferència que hi ha entre un santuari i una ermita. “La diferència entre santuari i ermita és incerta per a molts. Ací s’anomenarà generalment santuari aquella església que no és parroquial ni monàstica i que disposa de mitjans d’acolliment dels visitants, com són un capellà custodi o una hostatgeria, i ermita, la simple capella rural que no tingui caràcter exclusiu d’oratori familiar”.
A més de tenir cura del manteniment de la capella, l’ermità de Santa Bàrbara tenia l’obligació de tocar la campana diàriament, al migdia i al vespre, per entonar el toc d’oració i sempre que es veia venir el mal temps. També era la seva responsabilitat demanar caritat per al manteniment del culte als feligresos o pelegrins que acudien al santuari. A més, ell mateix, almenys un cop a l’any, es desplaçava als pobles propers a la capella de Santa Bàrbara tot cercant-hi almoines, bé fossin en diners o en espècies.
El primer ermità de Santa Bàrbara que coneixem es deia Joan Metge i, l’any 1610, tenia 60 anys. Coneixem la seva existència per un testimoniatge o cèdula que va expedir la diòcesi de Girona, el dia 12 d’agost de 1610, perquè pogués fer convenientment documentat una peregrinació a Compostel·la.
El regest de l’arxiu diocesà de Girona diu: “Testimonial a favor de Joan Metge, ermità de Santa Bàrbara d’Anglès, de 60 anys, Joan Vidal, bracer de Santa Coloma de 60 anys i Joan Saurós, pagès de Castanyet de 50 anys, que peregrinen a Compostela.”
L’any 1629 l’ermità de Santa Bàrbara era Damià Feliu, de 40 anys d’edat. Aquesta dada, com l’anterior, també la coneixem gràcies a la sol·licitud presentada per Josep Rosell, de Sant Martí Sapresa, a fi que la diòcesi gironina expedís una credencial per acudir a Compostel·la a fer el pelegrinatge.
El regest d’aquest document diu: “Testimonial a favor de Josep Rosell, fuster de Sant Martí Sapresa de 22 anys, i Damià Feliu ermità de Santa Bàrbara de la mateixa parròquia de 40 anys, que peregrinen a Compostela, 5 d’abril de 1629.
A principis del segle XX l’ermità que vivia a Santa Bàrbara, era conegut per l’àlies de “Culata de Santa Creu”.
L’any 1917, Pere Vila, àlies “el gall”, entra com a nou ermità. A partir de 1928 també hi vivia la família del seu fill, Lluís Vila. Feien treballs al bosc i cultivaven les feixes properes a l’església, on sembraven blat de moro, trumfes (patates) i tomàquets. Cuidaven gallines, porcs i ovelles.
A partir de 1996, en la diada de l’aplec, es tornà a restituir i enaltir la figura de l’ermità. D’ençà d’aquest moment, cada any per l’aplec es concedeix el títol honorífic d’ermità a una persona que s’ha distingit pel seu treball i dedicació al santuari.
Emili Rams
(extret del llibre “Santa Bàrbara”)
Article publicat a la revista de les Gales d’Anglès (2017)
