Mil noranta-dos dies després
Qui de nosaltres havia sentit parlar de “confinament” i “distanciament social” abans de la pandèmia? Durant dos anys aquestes expressions han format part de la nostra vida quotidiana, mentre les conseqüències de la pandèmia de COVID-19 s’han convertit en omnipresents a les nostres vides. Potser mai sabrem quin és el veritable balanç de les víctimes, moltes de les quals van morir soles sense la companyia dels familiars, amb unes situacions emocionals difícils de gestionar per la pena, la tristesa i el dolor que han provocat. A més a més, la pandèmia ha colpejat durament les poblacions més pobres i vulnerables, ha provocat una recessió econòmica brutal, ha tingut un impacte profund en les empreses i els llocs de treball, ha tingut les escoles tancades durant mesos i ha posat de manifest la importància crucial de tenir accés a internet per evitar les desigualtats digitals. Tot això sense tenir en compte que probablement encara no albirem les majors conseqüències de la pandèmia que podrien ser això que ara en diuen “els danys colaterals”. Davant d’aquest panorama que ens ha immergit en una crisi mundial i ha capgirat totes les nostres rutines, que hàgim estat dos anys impedits de celebrar l’Aplec de Santa Bàrbara és – ningú ho negarà- una nimietat.
En plena pandèmia moltes persones van provar d’esquivar els dos estats d’alarma, els confinaments domiciliaris, comarcals i municipals i el toc de queda, amb excuses del tot inversemblants. Per contra, a Anglès no calia inventar-se cap història rocambolesca si hom no volia fer cas de les normes i només pretenia respirar una mica d’aire fresc. Tenim la sort de viure al peu de la muntanya de Santa Bàrbara, un lloc molt adient per anar-hi a escampar la boira. Quan ens hi enfilem, caminant o en bicicleta, tot fent ruta entre pins, alzines i castanyers, el sender ens mena fins a l’ermita situada en un enclavament privilegiat, batejat encertadament com el balcó de la Selva. Des d’aquell punt, la contemplació del paisatge fa un gran efecte i, en un moment com aquell en què de sobte posar els peus fora de casa requeria permís, s’hi podia conquerir la llibertat que d’un dia per l’altre havíem perdut.
No pretenem debatre aquí si una mesura tan radical com el confinament i la unanimitat que va envoltar la suspensió de determinats drets fonamentals, com el dret a moure’s lliurement, hauria d’haver estat objecte si més no d’una petita oposició. Avui i aquí només volem expressar la nostra satisfacció perquè mil noranta-dos dies després del darrer aplec ens vam poder aplegar de nou a l’entorn de l’ermita per celebrar-hi aquesta festa de tan llarga tradició, que va tenir lloc el segon diumenge de maig, en ple esclat de la primavera. L’aplec ha tornat com ha tornat la primavera, l’estació de l’any en què la vida empeny amb força i quan és plausible pensar que ens estem acostant al final de la pandèmia.
(Publicat a la revista de l’Aplec de l’Agrupació Sardanista i Cutural Floricel, juny 2022)
