Santa Bàrbara

Si des de Lloret de Mar ens dirigim Selva endins cap al Pirineu, el territori transcorre en pujada progressiva. Les primeres muntanyes altes que trobem són les de Puig d’Afrou i Santa Bàrbara, de la qual pretenem parlar.

Els que, pels capricis del destí, vivim al seu redós la coneixem bé. Amb més de vuit-cents metres d’alçada, la seva estructura dibuixa unes carenes laterals que fan pensar en la manxa d’un acordió. L’orientació fa que cada afrau tingui un costat d’obaga i, consecutiu, un de solana; al costat ombrívol creixen els castanyers a plaer i al solell, les alzines; quan toca, tot queda pigallat per la florida de fruiters perduts, silents testimonis de cases de pagès avui abandonades; cada estació li posa el vestit que més li escau; a la primavera el color verd clar dels brots tendres dels castanyers contrasta amb el verd obscur dels alzinars; a la tardor, l’evolució de la fulla caduca cap al marciment, ens regala tots els matisos: del verd fins al marró fosc, passant pels grocs, ocres, castanys i vermells; les alzines, impertèrrites, mantenen la seva tonalitat.

Santa Bàrbara no ha estat immune als contundents canvis que les ànsies dels homes han ocasionat per arreglar o espatllar, segons es miri, el planeta i l’espai. Fins al punt de posar en risc la pròpia existència en aquest paradís que podria ser la Terra.

A principis i, bona part, del segle passat la muntanya era un formiguer d’activitat. L’omplien les feines dels traginers que amb els matxos d’abast i els braços d’homes joves i forts arrossegaven les perxes adients fins a la carreta (més endavant, fins a desgavellats camions) que les transportava a les nombroses industries de fusta del poble. Les colles de rodellaires que, per estalviar les caminades de casa al poble i viceversa, bastien cabanes per passar-hi la setmana; amb tècnica acurada partien en dues meitats iguals un plançó de castanyer i, per separat, les collaven fort, amb la seva cara plana a dalt, en uns cavallets fermats al terra que prèviament havien muntat amb una perxa gruixuda; els homes amb una eina de tall, que penso que anomenaven aplanadora, l’anaven rebaixant fins aconseguir el gruix adequat; quedava un petit tauló llarg i prim amb una cara plana i l’altra còncava i amb pela; això eren els rodells que s’utilitzaven per lligar les fustes dels envasos, especialment bidons i cascs d’arengades; el plàstic no s’havia inventat. Els carboners, que també passaven la setmana al bosc en una barraca, aprofitaven les alzines per fer piles de carbó; estibaven branques maldant perquè la majoria no toquessin a terra per facilitar la circulació d’aire a través d’una xemeneia que deixaven al mig; amb vegetació i terra tapaven les clivelles entre troncs; requeria una gran perícia la seva construcció a més d’una vigilància constant; la combustió solia durar una setmana; elaborat el carbó es venia a un majorista que cuidava de distribuir-lo; era la principal font d’energia per cuinar a les llars i en el funcionament d’algunes empreses. Les masies i els seus entorns, que Beethoven i Virgili ens les presenten com l’edèn amb pastors tocant la flauta i gracioses nimfes somniant pels prats, no eren pas tan idíl·liques; sí que hi havia nois ben plantats i noies de bon veure però degradats per la duresa de la subsistència; una noia que, pel seu físic podria guanyar un concurs de bellesa, abillada amb esclops i mitjons, un vestit brut, cabells gruixuts perquè no veien el sabó, despentinada i un cove de naps a l’esquena enfonsava qualsevol semblança amb Venus.

Actualment, la muntanya és un lloc d’esplai de la gent de la contrada. Pujar al cim, que a vegades fa mandra perquè, si passes per les dreceres, és llarg i dur, et compensen amb escreix les anècdotes del camí: la flaire d’una mata de ginesta, el parrupeig dels tudons que es fan l’aleta, una enjogassada cria de senglar que s’entravessa i caus esglaiat, aquells bolets que no hi contaves, la bellesa del camí d’arboços després del pla de Llancers que passa per sobre la serralada, l’agradable conversa amb aquell vianant que sempre trobes….  i, l’ambient circumdant de dalt: l’edificació abans en runes i ara nova; la frescor de l’oreig; per davant, la vista que ateny la mar des de les Medes fins a Blanes, la ciutat de Girona i tots els pobles de la plana; per darrera, el Pirineu i, entremig, el Pedraforca; el Montseny a un cantó; els esplèndids cirerers plantats per un ermità desgraciadament avui finat… Fa la funció de pulmó dels pobles del voltant, tot i que no el precisen perquè, en el seu terme, tenen més pulmó que poble. Si fem una falsària comparació podríem dir que és Collserola per Barcelona, Hyde Park per New York i Londres, Tiergarten per Berlín, etc.

La realitat és que l’activitat d’antany ha estat engolida per la mal anomenada civilització i, la d’avui se l’empassarà la venerada globalització. Llei de vida?

Amics de Santa Bàrbara

Article publicat a la revista del 65è Aplec de la Sardana d’Anglès

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *