Rondalla
La nostra vila està enclavada al peu de la muntanya de Santa Bàrbara. A l’hivern la seva ombra ens cobreix massa aviat i a l’estiu massa tard.
Com és força sabut, els nens venen de París. Els pares els encarreguen; allà en prenen nota i a mesura que estan disponibles, els emboliquen en un mocador de farcell lligat per les quatre puntes. Una flota de cigonyes es cuida del transport; totes reunides en un hangar, una a una, les van cridant, les hi nuen el paquet al bec i les hi donen l’adreça que s’aprenen de memòria. Volen sense pressa i deixen l’encàrrec a casa dels sol·licitants. Això és el que imaginaven en Calixte i els seus tres amics a partir dels pocs aclariments que sobre el tema rebien. I, ja se sap: quan les explicacions són a mitges s’acostuma a omplir els vuits amb quimeres.
Al poble va diferent: els infants venen del pou de Santa Bàrbara. Bé, no és un pou, és una cisterna, tant se val.
L’any que la colla d’en Calixte van fer la primera comunió el senyor rector va voler portar-los a l’aplec. Calia pujar aquella muntanya tan dreta que els faria suar de valent, i “un cop a dalt, amb humilitat i resignació oferir el nostre sacrifici a la Santa i demanar-li que netegi els nostres negres cors perquè siguin dignes de rebre a Jesús Sagramentat, amén.” – va dir. Els nois deien al capellà amb cara de xais degollats: “sí senyor… sí senyor, sí. Amén, amén”, però callaven el poderós motiu que els empenyia: descobrir el pou!
Enfilaren la costa un dia feiner d’hivern. Mossèn Jeroni encapçalava la comitiva. Portava una creu a la ma esquerra i a l’altra uns grans rosaris de granes grises. Seria per amenitzar el camí que va començar el res del rosari. Els llavis murmuraven avemaries però en el cap, un pensament a punt de vessar els xopava el cervell: el pou.
A l’alçada de Bellvehí s’acabaren els ora pro nobis i lleugers avançaren el seguici. Per fi sols, encetaren la conversa que, feia estona, delien:
- Com creieu que serà?- Va dir en Pere amb cara de sòmines.
- Si no l’hem vist mai fa de mal dir. No?- Contestà en Josep amb vehemència.
- Veurem els infants?
- Diuen que si fa mal temps no s’albiren.
- Avui ho tenim bé perquè el dia no pot ser millor.
- No es neguen dins l’aigua?
- Què vols que es neguin? No estan pas en aigua. És un líquid miraculós que, poc a poc i amb compte, els dona forma.
- Vols dir que algun estarà a mig fer?
- A mi em farà por si no estan complerts.
- Burro! És com els uisdebou que, quan són petits tenen aquella forma de mitja oliveta amb cua; mica en mica és fan una granota i pot sortir de l’aigua. Això et fa por?
- No, això no. Però, és que… vols dir que va així?
- Doncs, jo penso que és una poció màgica que els fabrica a mesura que els pares els encarreguen.
- Jo penso igual que tu i, només es veuen els que estan acabats.
- La meva mare m’ha dit que mirés bé per si veia el meu germanet que està apunt d’arribar. Us sembla que hi serà?
- Si l’han encarregat segur que sí.
I xerrant tota l’estona van arribar al cim. Corrent com el vent, tots quatre s’abocaren al caire de la cisterna. Un sol radiant els colpejava les esquenes i projectava el brocal a la superfície de l’aigua.
- jo no veig res! i vosaltres?
- Sí, jo sí que els guipo!
- És cert! No es distingeixen gaire bé però n’hi ha quatre!
- On són? jo no albiro res.
- Sí, mira allà- diu tot estirant el braç.
- Ah sí, ara sí. M’assenyala amb el dit!
- Que divertit! Fixeu-vos-hi, si els feu hola amb la mà, ells contesten de la mateixa manera però amb l’altra ma!
- Goita, el segon per la dreta té els cabells de panotxa igual que tu. Veiam si serà el teu germà?
- Tens raó, segur que ho és! Se m’assembla molt! Que contenta estarà la mare quan li ho expliqui!
- Ei! Que es perden, que marxen!
Un núvol inesperat, vingut del Montseny, va tapar el sol i ja no es distingien. Tant era. Estaven exultants. L’excitació els desbordava. Havien creuat la mirada amb la dels nens del pou. Algú dubtava que fos real però, això, no importava res.
Article publicat al programa de les Gales d’Anglès 2019