Núvol de fum, aigua al damunt

 

En el precís insta nt que caigué la primera gota de pluja els cuiners, vinguts de Malgrat de Mar, començaven a sofregir els daus de costella de porc i els talls de pollastre per a una arrossada multitudinària. La Marilou, l’Ester i la Pilar, venien les darreres porcions de pastissos i en sentir la flaire de la paella, que els quedava ben a prop, just darrera l’ermita,  comprengueren que s’acostava l’hora de dinar i que calia enllestir la feina.  A l’interior de la capella, mossèn Martirià Brugada acabava d’oficiar la seva primera missa a Santa Bàrbara i els fidels entonaven els goigs. Davant la façana principal del refugi, un grup de rangers i noies guies jugaven a cartes i, un xic més enllà, en Pau i l’Aniol, els fills d’en Santi Guàrdia, el nou ermità, s’entretenien amb la clau que, a la mitja part d’una audició de sardanes reproduïdes amb CD  – perquè des de fa tres anys cap músic de cobla ja no trepitja aquells verals –  l’Esteve Arbat, el predecessor en el càrrec, havia traspassat  al pare dels dos nens enjogassats.  Drets, asseguts a terra o al pedrís, grups de joves i  d’adults conversaven animadament.  Al bar, un parell de pioners servien refrescos, en Jordi tocava la guitarra, en Marcel, l’Eloi i l’Alba cantaven i una noia caravel·la feia de tiradora de cartes del tarot. No gaire estona més tard d’haver caigut la primera, les gotes d’aigua es convertiren en pluja menuda i gairebé tothom hagué de córrer a refugiar-se a l’interior de l’ermita, llevat d’un grapat d’optimistes que es van soplujar sota les fulles dels arbres. Quan els organitzadors de l’aplec hagueren  protegit la paella amb una carpa, la pluja ja era abundant i els cuiners pogueren fer l’arròs sense haver de témer que la proporció d’aigua els quedés descompensada.  Plena a vessar, l’ermita i el refugi es convertiren en un guirigall fins que tothom estigué aposentat i tingué el dinar a les mans, servit amb una safata de cartó i un plat de plàstic. En contraposició a la cridòria que hi havia a l’interior, a fora tot era calma, la pluja amainava, una mallerenga empaitava una cuca i un pinsà començava a xiular finíssimament.

Havent dinat i després d’aquells ruixats intermitents, el paisatge era de color gris cendra. El sol no volia eixir i gairebé tothom emprengué el camí de tornada cap a casa, tret dels organitzadors de l’aplec i dels escoltes que no  volien perdre’s l’actuació de Jaume Barris. Ballant a ritme de salsa o bé en rotllana, la festa s’animà de seguida, “passa cap aquí, passa cap allà, una cargolada cap aquí i una cargolada cap allà” cantava en Jaume, tot indicant als joves com calia dansar. Poc a poc,  una boira espessa  envoltà el cim de la muntanya. Per sort no féu bona la dita “núvol de fum, aigua al damunt”, si més no mentre durà l’espectacle perquè els organitzadors, que foren els últims en anar-se’n, encara es van tornar a mullar.

Tinguérem un aplec amb pluja però sense llamps ni trons i, per tant, no calgué invocar la santa. Pobra santa, que només ens en recordem quan trona…..

 Article publicat a la revista de l’Aplec de l’Agrupació Sardanista i Cultural Floricel (2012)