L’Esteve Fontbernat d’Anglès

Malgrat haver mort als 23 anys, va arribar a dirigir el diari Lo Geronès, a la ciutat del Ter i l’Onyar, i va publicar, el 1907, un cèlebre llibret sobre la sardana, on deia que calia ballar els curts de la dansa nacional catalana amb els braços caiguts, un sistema que, portat a la pràctica, va aixecar molta polèmica, però que, avui dia, és utilitzat per tots els sardanistes.

En el seu llibre Memòries d’un gironí, editat el 1932 i reeditat ara fa tres anys pel Col·legi de Periodistes de Catalunya –demarcació de Girona-, Joan Vinyas i Comas, que fou advocat, periodista i secretari de l’Ajuntament de Girona, hi explica que, a primers de juliol de 1908, començà a publicar-se el diari Lo Geronès, amb impremta pròpia, i que el nou diari de la ciutat del Ter i de l’Onyar, del qual ell fou un dels principals impulsors i redactors, sortí amb totes les qualitats i tots els defectes de la bona fe i de la inexperiència dels qui el feien, dirigit per un jovenet completament “peix” en la matèria, substituït de manera ràpida per Esteve Fontbernat, d’Anglès, de major pràctica i experiència en el periodisme, mort no gaires anys més tard en plena joventut, que escriví un cèlebre llibret sobre la sardana. Un petit llibre, que valia 20 cèntims – 20 cèntims dels d’abans-, el centenari de la publicació del qual és ara, precisament, ben a prop de commemorar-se.

Aquell periòdic gironí durà poc. “Malauradament” –diu Vinyas i Comas- els cabals disponibles no arribaven pas, de molt, al temps de provatura que hauria necessitat el nostre aprenentatge, i a primers de febrer de 1909, abans d’arribar a l’any de la seva vida diària, Lo Geronès hagué de plegar; podem dir que definitivament, perquè El Gironès que anys després va continuar-lo (…) representava ja altra gent i altres correnties en la successió del temps que tot ho renova”.

La desaparició d’unes despulles…

Esteve Fontbernat havia nascut el 1887, al poble d’estanyol (municipi de Bescanó). Però, al cap d’un temps, la seva família s’instal·là a la veïna localitat d’Anglès, d’on era filla la mare, Lluïsa Verdaguer, i allà, a can Verdaguer, l’Esteve hi morí quan només tenia 23 anys. El seu germà Josep, el que fou destacat músic, escriptor i polític ( i que, tot beneficiant Josep Tarradellas, renuncià a ser president de la Generalitat a l’exili) explicà als autors del volum primer de l’obra La Sardana (Editorial Bruguera, Barcelona 1969) el següent: “Hi ha quelcom de dramàtic en la mort de l’Esteve, l’any 1910. L’Enric (el germà petit) va agafar el tifus, quan tenia 8 o 9 anys. La seva mort era irremeiable, no hi havia cap esperança per salvar-lo. El seu germà Esteve el va venir a veure i va contagiar-se del mal. Al cap de vuit dies moria, mentre que el pobre Enric es va curar com per miracle”.

Cal afegir que aquest pobre Enric, nascut a Anglès l’any 1900, que fou un actiu sardanista i dansaire d’esbart, l’esperava una mort tràgica, ja que el 19 de juliol del 1936, residint llavors tota la família a Barcelona, caigué heroicament el primer dia de les lluites a la via pública, al Portal de la Pau (a les Drassanes), tot donant la Generalitat republicana el seu nom a un carrer de la ciutat, nom que els franquistes eliminaren i que l’actual Generalitat no s’ha dignat a restituir, atès que ara se’n diu carrer del cardenal Cassanyes.

Així, a partir d’aleshores només restà en vida un dels fills (a més de les tres filles) que havia tingut el matrimoni Fontbernat-Verdaguer, o sigui, en Josep nat a Estanyol l’any 1896, que moriria al seu exili del Principat d’Andorra el 1977, autor, per cert, d’una sardana dedicada al tradicional Aplec de Santa Bàrbara –o de Santa “Barba”- d’Anglès, on ell, de petit, havia anat moltes vegades, peça estrenada a Argentona (el Maresme) amb gran èxit, segons el diari barceloní La Publicitat, per la cobla Farnense l’any 1926, les particel·les de la qual no han pogut, de moment, ser localitzades. Les despulles de Josep Fontbernat foren repatriades l’11 de setembre de 1982, Diada Nacional de Catalunya, i enterrades, juntament amb les de la seva esposa Simone Hilaire, al vell cementiri d’Anglès, on també havien rebut sepultura les restes de l’Esteve, si bé, segons diu Marylou Fontbernat, filla d’en Josep, actualment s’ignora on es troben aquestes últimes, ja que “un antic capellà d’Anglès s’apropià del nínxol de l’Esteve Fontbernat, al·legant que el necessitava, el va fer desallotjar… i mai no he pogut saber a quin lloc van traslladar les despulles del meu oncle…”

Fortes discussions entre dos bàndols

Esteve Fontbernat, que formà part d’aquell grup de gironins (els Grahit, Montsalvatge, Miquel de Palol, Tharrats, Sobrequés, Rafael Masó i Valentí, etc.) que introduí la sardana a Barcelona, l’any 1907 escrigué el fascicle Estètica de la Sardana, datat a Anglès el 25 d’octubre i publicat a Girona i a la Ciutat Comtal, on indicava com havien de posar els braços els dansaires: “En les tirades de curts, s’ha de fer amb els braços completament baixos, com demostrant decaïment o cansament, posició molt adequada, perquè en aquesta part de la sardana la música quasi sempre guarda un ritme arrossegadís i mandrós. En canvi, en començar els llargs, la música sembla eixorivir-se, tornant-se més valenta, i és escaient llavors dansar amb els braços alts”.

Uns mesos abans de l’aparició d’aquest llibret, l’Esteve ja havia pronunciat una conferència sobre el tema al local de l’Associació Popular Catalanista, situat al barceloní carrer dels Escudellers Blancs, conferència molt comentada per la premsa de la Ciutat Comtal, especialment a la revista La Nació Catalana. I tot allò, afegit als articles que ell mateix publicaria posteriorment a Lo Geronès, motivà que molts sardanistes ballessin d’acord amb la norma, mentre que d’altres, també nombrosos, prosseguien fent-ho amb els braços sempre aixecats, raó per la qual s’originaren entre els dos bàndols fortes discussions…

El triom de l’”estil” Fontbernat

Després de la Guerra Civil, s’imposà l’”estil” Esteve Fontbernat. I el 1953, Lluís Albert, el prestigiós músic, compositor i historiador del món de la sardana, nebot de l’escriptora escalenca Caterina Albert Paradís (Víctor Català), en afirmar, en un llibre titulat Contra la falsa sardana, editat a Barcelona, que la dansa més bella en cap moment no havia de ballar-se amb els braços avall, féu renéixer una mica aquelles antigues discussions. Però al final, no arribà a passar res, tret del fet que es reforçà encara més el sistema nascut a can Verdaguer d’Anglès –i practicat, avui dia, per tothom- d’abaixar els braços en els curts de la sardana.

Josep Fontbernat, per la seva part, en un Glossari andorrà, emès per la Ràdio de les Valls d’Andorra el 21 de novembre de 1969, comentant tot això deia el següent: “Sigui com sigui, els sardanistes d’ara ballen els curts de la sardana amb els braços caiguts, i els aixequen quan arriben els llargs. Jo no sé qui té raó, però quan veig que els sardanistes d’ara abaixen els braços penso en el meu germà gran, que va morir tal dia com avui, en aquell 1910, al petit poble d’Anglès, que en guarda la despulla i el record que res no esborra. Sento encara la campana que portava el nom de Paula, perquè la meva àvia, que se’n deia, l’havia apadrinada. Les campanes dels pobles tenen totes el mateix so. Quan toquen a festa és la festa de tothom. Quan toquen a morts és tot el poble que porta dol”.

Esteve Fontbernat, persona dotada d’una gran intel·ligència, que se sentia molt anglesenc, de ben segur que, si no l’hagués visitat la Parca tan jove, hauria arribat molt lluny en el camp de les lletres, comptant-hi la poesia, i, potser, fins i tot la pintura, atès que, igual que Prudenci Bertrana (un dels insignes escriptors catalans que cada any, per la Festa Major d’Anglès, anaven a dinar a can Verdaguer, convidats per l’Esteve), també feia “córrer” els pinzells amb molta soltesa. Pel que fa al periodisme, cal ressaltar que Esteve Fontbernat, en el seu forçat pas efímer per la premsa gironina i barcelonina (en aquest últim cas, pel diari La Publicitat, sobretot) donà una bona prova de la seva extraordinària vàlua…

Emili Casademont i Comas

Periodista. Articulista del Diari de Girona

 

Article publicat al programa de les Gales d’Anglès (2005)