L’arboç de Santa Bàrbara

Si dos xiprers flanquegen la porta d’entrada a l’ermita de Santa Bàrbara com a signe de benvinguda als visitants, des de fa unes quantes setmanes un arboç replantat -situat al final del mur, just enfront del contrafort de la cuina de la casa de l’ermità- hi senyoreja amb les seves branques joves enrogides i peludes. Els Amics de Santa Bàrbara hem escollit aquest arbre per embellir l’entorn de l’ermita, convertint-lo alhora en un símbol d’aquest gran tresor que són els arbres dels nostres boscos i que tant ens cal preservar. Una natura que tenim tan a prop i que massa sovint ens passa desapercebuda.

La bellesa de l’arboç rau en el seu tron d’escorça bruna-vermellosa, en les seves fulles lluents, endurides, finament dentades i persistents tot l’any, en les flors blanques, a voltes un xic verdoses o rosades, i amb la corol·la en forma de vas i en el seu fruit -la cirera d’arboç-, de superfície granelluda, que passa del verd al groc i que quan és madur es torna d’un vermell cada cop més fosc. La cirera d’arboç és comestible i com més madura més bona és, però si arriba a la sobre-maduració el sucre es transforma en alcohol i, si en mengem massa, pot produir mal de cap i fins i tot emborratxar.

El fruit tarda un any a madurar i això fa que, a la tardor, hi hagi conjuntament a l’arbre els penjolls de flors blanques i les cireres, ja madures i vermelles. El poeta de Maçanet de la Selva, Narcís Munsó, ho exemplifica magníficament en aquests versos:

El tord se la menja

la merla també

flor blanca que penja

fruit roig l’any que ve. 

La nostra llengua ha sabut trobar bonics i nombrosos noms per aquest arbust tan ornamental: arbocer, arbocera, arbocó, albocer, alborcera, alboix, albrocer, alberçoner, ambrocer, llipoter, llipotet, llicutet, cirerer d’arboç, cirerer de llop i cirerer de pastor.

L’arboç és una espècie piro-resistent, que torna a brotar després d’un incendi aprofitant la reserva alimentària que li facilita la soca. Aquesta capacitat rebrotadora entronca molt bé amb els objectius de la nostra associació, que ha canalitzat la saba de tot un poble per donar un fruit immillorable: una ermita abandonada que ha renascut de la ruïna.

Article publicat a la revista de l’Aplec de l’Agrupació Sardanista i Cultural Floricel (2005)