L’essència de la muntanya
L’ermita de Santa Bàrbara s’ha convertit en un indret de peregrinació. A peu, amb bicicleta o amb cotxe, gairebé cada dia (i de manera molt més notòria durant els caps de setmana i dies festius) sempre trobarem algú que fa via cap al cim de la muntanya. Els excursionistes saben molt bé que pujar una muntanya “demana el tribut d’un esforç i una suor que moltes persones jutgen excessius. Però, quan us ha lliurat el seu encís, qualsevol cost el teniu per un guany”.(Antoni M. Casas i Ferrer). I quan han fet el cim i es troben al costat de l’ermita senten com el seu esperit s’omple de serena grandesa, d’extraordinària força. Si en arribar-hi no hi ha ningú més, només la pau de la muntanya, aleshores podrem comprendre més bé les frases escrites per Albert Jané en el seu llibre “Els Camins irresolts”: Per mi la solitud és l’essència de la muntanya. Qui aconsegueix suportar la solitud, sent que es compenetra de debò amb la muntanya, que s’hi integra plenament, absorbit i transfigurat per les seves forces misterioses i ocultes.”
Qui puja per primera vegada a Santa Bàrbara resta captivat per la màgia dels boscos d’alzines i castanyers, per l’ermita restaurada i pel pla de la Selva que contempla sota els seus peus. Molts senten la necessitat de deixar constància de les seves emocions en el llibre de firmes que hi ha a l’ermita. Quan vam editar el llibre “Santa Bàrbara” vam convidar l’escriptor Ricard Creus a explicar la seva experiència i en un article que porta per títol “Talaia de paisatges i sentiments” hi escriu: “Quan vam ser dat se’ns va obrir la immensitat com dalt d’una talaia des d’on s’acampanen les faldes boscoses fins a anar a trobar el pla que es perd enllà a la mar: el mar Mediterrani, meravellós, bressol de cultures, obert a tota mena de meravelles alhora que a tota mena de perills pirates per a la gent arrelada als seus conreus. Ermites i santuaris sovint s’aferren abruptes i enlairats com torres de guaita, i no he sabut mai ben bé si es fan per trobar el cel o per dominar la terra. Però això ens portaria a pensar en les batalletes del passat i la capella de Santa Bàrbara actual ha renascut de nou i és això el que ens interessa”.
Però no tothom hi busca solitud a Santa Bàrbara. Moltes colles hi van per fer-hi un bon àpat o una trobada amb els amics. “I es planten a l’ermita per celebrar un àpat d’aquells d’anar-hi, amb vi abundant, converses llargues i riures francs” (Llibre “Santa Bàrbara)”. Tot plegat omple d’orgull i satisfacció totes les persones que d’una manera o altra han col·laborat i col·laboren a fer possible que l’ermita de Santa Bàrbara sigui reconeguda, i, alhora, les anima a continuar treballant en el manteniment de l’edifici i en la millora de l’entorn.
Article publicat al programa de les Gales d’Anglès (2011)