Els ermitans de Santa Bàrbara

En el llibre “Santa Bàrbara” editat per la nostra associació, Emili Rams hi fa una ressenya històrica dels ermitans. Segons ens explica, a principis del segle XVII comencem a tenir notícies de la figura de l’ermità. A partir de 1610 sabem que en l’habitatge adossat a l’església vivia una família que tenia cura de l’ermita. D’ençà d’aquestes dates els feligresos o pelegrins que acudien a Santa Bàrbara podien disposar d’un petit servei d’hostatgeria. A la casa de l’ermità, s’hi podia menjar un mos i sempre hi havia una habitació o un indret a recés per dormir-hi si feia falta. El primer ermità de Santa Bàrbara del qual tenim notícia es deia Joan Metge. Coneixem la seva existència per un testimoniatge o cèdula que va expedir la diòcesi de Girona, el dia 12 d’agost de 1610, perquè pogués fer convenientment documentat una peregrinació a Compostel·la.

A més de tenir cura del manteniment de la capella, l’ermità de Santa Bàrbara tenia l’obligació de tocar la campana diàriament, al migdia i al vespre, per entonar el toc d’oració i sempre que es veia venir el mal temps.  També era la seva responsabilitat demanar caritat per al manteniment del culte als feligresos o pelegrins que acudien al santuari. A més, ell mateix, almenys un cop l’any, es desplaçava als pobles propers a la capella de Santa Bàrbara tot cercant-hi almoines, bé fossin en diners o en espècies.

Fins ara s’ha trobat poca documentació relativa als ermitans de Santa Bàrbara. Sabem que l’any 1629 l’ermità era en Damià Feliu de 40 anys. A principis del segle XX l’ermità que vivia a Santa Bàrbara, era conegut amb el malnom de “Culata de Santa Creu”. L’any 1917, Pere Vila, que tenia per motiu “el gall”, entra com a nou ermità. A partir de 1928 també hi vivia la família del seu fill, en Lluís Vila. Van ser els darrers ermitans, ja que amb la guerra civil l’ermita va quedar abandonada.

A partir de 1996, en la diada de l’aplec, es va tornar a restituir i enaltir la figura de l’ermità. D’ençà d’aquest moment, cada any per l’aplec es concedeix el títol honorífic d’ermità a una persona que s’ha distingit pel seu treball i dedicació al santuari.

A l’aplec d’aquest any vam tenir un record pels ermitans que ja no són entre nosaltres: en Jaume Carreras, que va morir el maig de 2010, poques setmanes després de la celebració de l’aplec, i en Josep Caballé que ens va deixar tot just ara fa un parell de mesos. Tots dos, a part de la feina feta com a voluntaris, se sentien jardiners del terreny que envolta l’ermita. A en Jaume Carreras li agradava que l’entorn de l’ermita estigués sempre ben net i ben cuidat i de tant en tant el desbrossava. En Josep Caballé, quan era ermità, hi va plantar uns quants cirerers. Ens ha deixat un magnífic regal perquè el cirerer quan floreix és un arbre d’una gran bellesa i,nosaltres, des d’ara, quan collirem la dolçor de cada florida, en agraïment, tindrem un record per al nostre ermità, la mort del qual ens ha colpit a tots sobretot per la rapidesa en que la malaltia se’l va emportar.

El nou ermità de Santa Bàrbara és, des del darrer aplec, l’Esteve Arbat, un altre col·laborador incansable, sobretot en la primera etapa de la restauració de l’ermita que era quan més falta ens feien els voluntaris. Va rebre les claus de l’ermita de mans del seu antecessor en Pere Manubens. Segons el diccionari, ermità, a part de ser la persona que viu a l’ermita o en té cura, és una expressió utilitzada per designar la gent poc sociable o que sempre es tanca a casa. No cal dir que per als Amics de Santa Bàrbara l’atorgament del títol honorífic d’ermità té tot un altre sentit. Per això, els ermitans sempre són obsequiats amb una foto que conté la següent dedicatòria: “A Santa Bàrbara, ermità no és sinònim de solitud sinó tot un símbol d’amistat.

Article publicat a la revista de l’Aplec de l’Agrupació Sardanista i Cultural Floricel (2011)

L’ermitana Rosa Faüchs i una de les seves filles retratades l’any 1922 per Tomàs Carreras i Artau