Diari de l’Aplec 2009
Enguany la primavera ha estat generosa i ha descarregat aigua amb abundància. De matinada ha caigut un ruixat que ha servit per regar els arbres i les plantes i deixar els camins nets de pols. Més d’un, en sentir com l’olor de la pluja traspassava la persiana de la seva habitació, ha pensat que era millor quedar-se una estona més al llit. Potser per això, quan a les vuit en punt del matí ha esclatat el coet que amb un so fort i sec anunciava l’hora d’enfilar el camí cap a Santa Bàrbara, només hi havia els més decidits que confiaven cegament amb les prediccions meteorològiques que preveien que avui seria un dia assolellat.
Amb mitja horeta o tres quarts ens plantem a Bellveí. El camí costerut ens ha obert la gana i un bon esmorzar preparat per l’organització, amb l’apreciat pa amb tomata i embotit, ens serveix per recuperar forces abans de tornar enfilar muntanya amunt. Unes quantes dreceres més i arribem a la Font dels Gossos de la qual – aquest any sí- hi brolla aigua ben fresca. Ens hi esperen com sempre en Pepet, la Paquita, l’Avel·lí i la Maria, que ens conviden a menjar avellanes i a beure anís. Amb el poder calòric d’aquest fruit sec i del licor de matafaluga ja tindrem l’energia suficient per acabar de fer el cim. També ens ofereixen un bonic i original barret plegable per protegir-nos del sol.
Quan arribem dalt l’ermita ja fa estona que hi ha bullícia. Els escoltes que hi han fet nit ja han esmorzat i es disposen a participar i col·laborar en l’organització de l’aplec. L’Ester, la Remei i la Marie-Lou ja es preparen per obrir la pastisseria. Coques, pastissos i bunyols en abundància, elaborats pels pastissers i cuiners locals, són exposats temptadorament fent-nos córrer el risc de desequilibrar el nostre balanç calòric. Però un dia és un dia i l’esforç d’haver fet el camí a peu bé mereix un bon premi.
Des del balcó privilegiat de Santa Bàrbara voldríem veure el paisatge de la Selva però sota nostre una espessa boira baixa ho tapa tot. No tardarà a pujar i desaparèixer amb rapidesa embolcallant durant uns minuts tot l’entorn de l’ermita. Quan torna a sortir el sol els colors són més vius que mai i la bellesa de totes les coses es fa evident en els ulls de qui les contempla.
Els músics de la cobla han pujat amb 4×4, com sempre amb americana i corbata. Sobta veure’ls tan mudats en un ambient tan muntanyenc. El flabiol ja refila i sonen les primeres notes de la sardana. Els balladors tarden a fer la rotllana. D’entrada són pocs però de seguida n’hi entren d’altres que la van engrandint tot donant-se les mans. Entre sardana i sardana fem un tomb per l’ermita, saludem els amics i coneguts, prenem un refresc al bar i mirem la botiga dels Amics de Santa Bàrbara. Com a novetat, aquest any hi trobem una reproducció exacta de la talla original de la santa, de mida reduïda, feta artesanalment amb fusta.
Just quan la cobla acaba de tocar la darrera sardana arriba mossèn Fèlix per dir la missa. L’ermita ja és plena de devots i fins i tot s’hi cantaran els goigs. Mentrestant, darrere l’ermita ja s’hi prepara el dinar i la paella per fer-hi una bona fideuada. A les dues ja tot és a punt i en un tres i no res els organitzadors serveixen l’àpat. Aplegats amb els amics en alguna de les feixes, sota l’ombra dels arbres, dinem i fem petar la xerrada animadament.
Havent dinat centrem l’atenció cap a l’escenari. És el moment d’un dels actes de l’aplec amb una càrrega més gran de simbolisme, si més no per a tots aquells que han ajudat amb el seu treball a restaurar l’ermita. Els fins avui ermitans de Santa Bàrbara, en Joan Bussalleu i la Roser Pibernat, cedeixen les claus de l’ermita al seu successor, en Lluís Carreras, que en tindrà la custòdia fins l’any que ve. Després comença l’actuació del grup d’animació “Els Trambòtics”, amb en Carles Cors de la Cellera. Canten cançons engrescadores i proposen alguns jocs en què hi participen petits i grans. Corre la brama que aquesta tarda el Barça es podria proclamar campió de lliga i són molts els que decideixen tornar cap a casa abans no s’acabi l’aplec per asseure’s davant del televisor. Els que ens quedem, gaudim de la festa fins el final i encara ens queda temps per contemplar de nou el paisatge i percebre com amb el pas de les hores canvien els colors i els seus matisos. Quan arribem a Anglès un coet amb un so fort i sec com el que a les vuit del matí ha anunciat l’hora de la sortida cap a Santa Bàrbara ens anuncia alguna cosa. El Barça ja és campió de lliga, pensem tots. Algú més ben informat que nosaltres ens ho aclareix de seguida: el Barça ha perdut i haurà d’esperar uns dies més per proclamar-se campió.
Jaume Pujolràs
Article publicat al programa de les Gales (2009)
