Apunts sobre la nova ermita

Dos  xiprers, en senyal de benvinguda, flanquegen l’entrada a l’ermita de Santa Bàrbara, ara ja completament restaurada. Les darreres obres que s’hi han dut a terme han consistit en sorrejar les parets i fer un nou terra amb toves de ceràmica de Benicarló. La col·locació de les toves ha estat una feina que ha requerit enginy i moltes hores de dedicació i que ha estat possible gràcies a la col·laboració desinteressada de bons professionals. Si fixem els ulls a terra, de seguida ens crida  l’atenció la sanefa central que es troba just a l’entrada, davant per davant de l’altar, de la que en destaca una estrella de vuit puntes. Una segona sanefa, feta amb pedra polida de Sant Vicenç, voreja l’altar en forma de catifa. L’altar actual és nou. Pels documents fotogràfics de què disposem sabem que hi havia hagut un bonic retaule que malauradament va ser destruït l’any 1936, durant la guerra civil. Acabada la guerra es va construir un nou altar, adossat a la paret, que ha perdurat fins els nostres dies. Amb les obres de restauració, però, es va creure oportú suprimir-lo, per tal com no tenia cap valor artístic, i substituir-lo per  un altre de pedra que ha estat col·locat isolat, d’acord amb les directrius de la reforma conciliar de la litúrgia. A la fornícula hi trobem la talla de la Santa construïda amb fusta de cirerer  pel cellerenc Ramon Ripoll i Masferrer l’any 1981, quan formava part del moviment escolta, poc després del primer intent de restauració de l’ermita impulsat, precisament,  per l’escoltisme. Així, doncs, la talla de Ramon Ripoll ha passat a formar part, per dret propi, d’aquest patrimoni recentment recuperat i conservar-la constitueix un homenatge als esforços que en aquella època va fer l’escoltisme per aturar el procés de degradació de l’ermita. La imatge que des d’ara s’exposa habitualment a la capella, però, no és l’original, sinó una còpia feta amb resina, mentre que la de fusta es troba dipositada a la parròquia d’Anglès que en té la custòdia.

Moltes persones van preguntar-nos, el dia de l’aplec,  perquè santa Bàrbara se la representa sempre amb una torre sota el braç. Per poder respondre aquesta pregunta cal, en primer lloc, conèixer-ne la seva història. Santa Bàrbara, màrtir i santa de l’església catòlica, va néixer a l’antiga Nicomèdia, ciutat de la Bitínia, a la Propòntide (mar de Màrmara), prop de l’actual població turca d’Izmit, construïda el 264 aC per Nicomedes I. No se sap amb exactitud la data del seu naixement. Quan tenia set anys va quedar òrfena de mare i el seu pare, un príncep ric i pagà anomenat Diòscor, es va fer càrrec de la tutela. Des de petita fou instruïda pel savi Orígenes sobre els principis filosòfics del pensament grec: terra, aigua, aire i foc, i el sentit de la divisió triple de la persona en cos esperit i ànima. La meditació profunda sobre aquests elements li va fer veure amb claredat l’existència d’un déu superior i creador, cosa que va influir en la seva decisió de convertir-se al cristianisme. Santa Bàrbara era una jove de gran bellesa i Diòscor, guiat per la gelosia, va voler protegir-la del món i forçar-la al paganisme, fent-la tancar en una torre d’un luxós castell fins que arribés el dia de casar-la. Mentre va estar tancada va dedicar la major part del temps a l’oració i, d’amagat del seu pare, va fer construir una tercera finestra a la torre en record de la Santíssima Trinitat. Veient el seu fracàs, Diòscor va lliurar la seva filla als romans que malgrat totes les tortures que li van infringir no van aconseguir que renunciés de la seva fe. En aquella època la pena màxima amb la que eren castigats els seguidors del cristianisme era la decapitació i Diòscor va executar personalment la sentència contra la seva filla. Un dia de grans tempestes, Diòscor se sentia molt neguitós i enbogit va pujar a la torre per destruir tots els objectes que li recordaven la dolçor i la bellesa de la filla que ell mateix havia decapitat. Fou en aquest instant quan un llamp el va atrapar i li va partir el cor. I és per aquest motiu que tradicionalment en dies de tempesta s’invoca la Santa per demanar-li protecció contra els llamps.

La imatge de la talla de la Santa la podem veure també dibuixada en el quadre que ens trobem davant  nostre quan entrem per la porta principal de la capella. En aquesta pintura – de la que n’és autor el  gironí Miquel Solís – la imatge de Santa Bàrbara se sobreposa a la façana de l’ermita  amb la bastida de les obres  i un grup de voluntaris que hi treballa. D’aquesta manera la feina dels voluntaris queda integrada en aquesta obra, a través de la visió personal de l’autor, per deixar testimoni a les generacions futures que la restauració de l’ermita ha estat l’obra de tot un poble. El realisme de Miquel Solís, que d’altra banda és una de les característiques de la seva pintura, dóna com a resultat la captació perfecta del que és objectiu, d’una manera plena i exacta, sense que se’n ressenti la qualitat pictòrica. Tant és així que en el quadre de què parlem es poden identificar amb facilitat qui són  les persones que treballen a la bastida.

Una altra de les obres d’art amb què compta ara l’ermita són els vitralls. El vitrall major ha servit per tapar el gran  finestral interior que comunica la planta superior de la casa de l’ermità amb la capella. Inicialment no s’havia pensat col·locar un vitrall en aquest lloc, però la coincidència que a Can Cendra s’hi imparteix actualment un curs de vitralls organitzat per l’Ajuntament, va propiciar que ens poséssim en contacte amb la professora Dolors Vallbona per encarregar-li aquest treball. Tant ella com les seves alumnes s’hi van dedicar amb entusiasme i en poc temps el vitrall va quedar enllestit. La figura central del vitrall és una creu llatina, insígnia del cristianisme, per memorar que l’ermita és la casa de Déu. La tècnica emprada per a l’elaboració del vitrall va ser la tradicional que consisteix en emplomar els vidres tallats; després se solden les tires de plom, en forma de diversos plafons, els quals un cop col·locats en un bastidor metàl·lic, són encastats en barres de ferro al seu lloc definitiu. Aquest vitrall va ser emplaçat a l’ermita poc abans de l’aplec de l’any passat. (2000)

El vitrall menor s’ha col·locat enguany (2001) i es troba emplaçat  a l’única finestra de la façana principal que dóna a l’interior de l’ermita. En aquest cas Dolors Vallbona i les seves alumnes han emprat la tècnica anomenada Tiffany’s, que consisteix en encintar els vidres amb coure i soldar-los amb estany. El vitrall ens mostra la figura d’un arbre amb les seves arrels i ha estat inspirat en un salm del llibre del Gènesi: “El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d’arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal”.

Article publicat a la revista de l’Aplec de l’Agrupació Sardanista i Cultural Floricel (2001)