Lluís Riera i Montserrat Clos

El vincle d’en Lluís amb aquesta muntanya i amb l’ermita de Santa Bàrbara no és fruit d’un gest simbòlic ni puntual, sinó el resultat d’una trajectòria compromesa i profundament arrelada.

L’any 1956, mogut per l’impuls de mossèn Domènec Casanelles, va fundar l’Agrupament Escolta. I va ser ell qui, seguint el consell de mossèn Miquel Guitart, va tenir l’encert i la valentia d’organitzar el primer Aplec de Santa Bàrbara sota l’empara de l’escoltisme.

Eren temps difícils: la capella es trobava pràcticament abandonada i no hi havia ni tan sols accés per carretera. Però lluny de deixar-se vèncer per les circumstàncies, ell i els seus companys van perseverar. Amb fe, voluntat i un esforç tenaç, van obrir camins, van pujar materials a peu i van fer créixer l’esperança allà on semblava que ja no hi podia florir res.

Però la seva implicació no es va aturar aquí. Entre els anys 1967 i 1973, en Lluís va formar part de la primera comissió de restauració de l’ermita, una empresa valenta que va aconseguir fites com fer arribar la carretera al cim, reparar estructures en perill d’esfondrament i posar les bases d’un projecte de recuperació que, més endavant, altres recollirien amb nova força.

Ell mateix ho va expressar amb saviesa amb unes paraules extretes de l’evangeli: “el gra de blat s’ha de podrir en terra ben adobada perquè doni fruit”. I així va ser: la llavor sembrada per ell i tants d’altres va germinar en les generacions que van fundar, anys després, l’associació Amics de Santa Bàrbara.

L’escoltisme, amb la seva força jove, generosa i perseverant, va ser aleshores la llavor d’un moviment que encara avui manté viva la tradició de l’Aplec i el vincle dels pobles d’Anglès i Sant Martí Sapresa  amb Santa Bàrbara.

I al costat d’en Lluís, també hi havia la Montserrat, que, com tants altres joves de l’època, va viure de prop aquell esperit i aquella embranzida. Amb ella compartim avui no només el reconeixement, sinó també l’agraïment per haver estat part d’aquella generació que, amb discreció però amb fermesa, va contribuir a preservar el llegat que avui celebrem.

Per tot això, Lluís i Montse, us proclamen avui ermitans com a símbol de gratitud i reconeixement per tot el que heu fet, per tot el que heu representat i per tot el que ens heu ensenyat. Rebre les claus de l’ermita és també rebre el testimoni viu d’un poble que no oblida, que estima i que es projecta cap al futur des de la força d’un passat construït per persones com vosaltres.

Que aquesta distinció honorífica sigui, més que un honor, un homenatge. Un agraïment sincer a un home i una dona que van creure quan calia creure, que van actuar quan calia actuar, i que ens recorden que l’esperit escolta —el del servei, la solidaritat i la fe— pot salvar no només edificis, sinó memòries col·lectives.