Lluís Furtià Bauxell

L’aplec de l’any 2000 va ser una festa sonada. Els gegants, en Miquel i la Remei, van pujar a peu. Va ser una gesta de Guinness, ja que els geganters no tan sols no es van espantar per la duresa del camí sinó que van riure – i de quina manera!- quan van arribar a dalt i van escoltar un pregó carregat d’intenció i d’alegria fet pel rei dels pallassos catalans, o sigui, en Tortell Poltrona. A la tarda va tenir lloc la proclamació d’en Lluís Furtià  com a nou ermità, el qual va reconèixer que des que era  petit tenia uns sentiments molt forts cap a Santa Bàrbara i, dirigint-se a tot el públic que assistia a l’aplec va dir: “recordeu el que sento jo i que per molts anys pugueu pujar a aquesta muntanya; i el cor se us farà gran“. A banda de les col·laboracions habituals amb l’equip de voluntaris, destaca la seva feina com ebenista en la construcció de la barana de l’interior del refugi, algunes de les taules exteriors i, molt especialment, la magnífica taula que tenim a l’entrada del refugi.

La primera referència escrita que tenim de l’existència d’un ermità a Santa Bàrbara data de 1610. Es deia Joan Metge i aquell any va demanar permís a la Diòcesi per abandonar la capella ja que volia peregrinar a Compostel·la. Per commemorar aquest fet, la nostra llista dels actuals ermitans fa menció dels qui han fet el camí de Sant Jaume. I en Lluís n’és un. Miquel Borrell escriu a la seva guia del camí de Sant Jaume: “Qui fa el camí és valent. No em refereixo a una valentia física, sinó a una força psicològica. No és fàcil abandonar durant trenta dies la família, els amics, les comoditats, el cotxe, el televisor, el sofà i endinsar-se en un canvi en l’escala de valors on deixes de ser propietari per convertir-te en un simple posseïdor: els senders, els albergs, les fonts, són de tothom, són col·lectius. No trobes aigua quan la necessites, plou quan menys t’ho esperes, el vent et fereix la cara, el fred et cala els ossos i la calor et deixa atordit. La sensibilitat és diferent: ets més receptiu, més vulnerable, més sociable i aquesta sensibilitat col·lectiva impregna poc a poc la teva actitud”.

En Lluís Furtià ens va deixar l’11 de maig de 2017, pocs dies abans de la celebració de l’Aplec. En l’acte de proclamació d’un nou ermità, el vam recordar emocionats. “Per ell va ser un goig i un gran honor rebre aquesta distinció. La muntanya de Santa Bàrbara  li proporcionava una pau infinita i els Amics de Santa Bàrbara érem com una part més de la seva família. Et diem adéu, amic Lluís, des d’aquest indret privilegiat, des d’on podem contemplar aquest paisatge tan immens, com immensa va ser la teva generositat”.

I després vindrà la mort, alta i serena.

Per un instant ens mirarà

de fit a fit

amb ulls molt compassius,

i a poc a poc estimarem

els arbres del bosc,

les pedres del riu,

la llum de la tarda,

tots els camins que ella ens portava.

I ja serem per sempre més

silenci de repòs,

connubi d’arrels i d’estels,

un lleu amor adormit a cada branca.

Poema de Josep Grau i Colell