El paper fonamental de l’escoltisme en la salvaguarda de Santa Bàrbara

Una llavor sembrada amb esforç i fe

A la muntanya que li dona nom, enlairada a 854 metres, hi reposa l’ermita de Santa Bàrbara, símbol de devoció i punt de trobada per a generacions de veïns d’Anglès, la Cellera de Ter i Sant Martí Sapresa. Però no sempre ha estat així. A mitjan segle XX, aquest espai, amb una gran càrrega simbòlica, estava abocat a una lenta i segura ruïna. Quan tot semblava perdut, una nova força, jove, compromesa i plena d’ideals, va emergir per plantar cara a l’oblit: l’escoltisme.

En un context de canvi social i pèrdua progressiva de les tradicions religioses que havien donat vida a l’aplec anual, la capella de Santa Bàrbara es trobava cada vegada més immersa en l’abandonament i la ruïna, amb un futur incert que amenaçava amb esborrar-la del paisatge i de la memòria col·lectiva. Però, lluny de resignar-se, el rector de Sant Martí, mossèn Miquel Guitart, va tenir la visió de buscar en els més joves una nova empenta. Amb el suport i entusiasme d’un escolta pioner, Lluís Riera Pons, es va començar a organitzar el primer Aplec de Santa Bàrbara sota la responsabilitat del moviment escolta d’Anglès.

Aquesta implicació va anar molt més enllà de l’organització d’una diada. En un moment en què només s’hi podia accedir a peu, els joves escoltes es van encarregar de tasques feixugues com netejar el camí, transportar material, pujar aigua i mantenir viva la tradició, tot plegat amb l’energia infatigable i la voluntat ferma pròpies de l’esperit escolta: servei, comunitat i amor a la natura i al patrimoni.

Amb aquesta embranzida inicial, entre 1967 i 1973 es va constituir una comissió de restauració amb membres dels tres pobles implicats. La iniciativa, encara que amb moltes dificultats de coordinació i mitjans, va aconseguir fites impensables en aquell moment: l’arribada d’una carretera fins a l’ermita, la reparació de la cisterna, l’enderroc de parts en perill d’esfondrament i la reconstrucció del teulat. Aquesta embranzida, impulsada per molts dels antics escoltes, fou un veritable intent de resurrecció per a Santa Bàrbara.

Tot i que el projecte inicial no es va poder culminar, no per manca de diners, sinó per una suma de factors personals i circumstancials, aquella etapa va sembrar una llavor decisiva. Com bé va expressar Lluís Riera en un article, “el gra de blat s’ha de podrir en terra ben adobada perquè doni fruit”. I així va ser: anys després, aquells joves, ja adults, i les noves generacions sorgides d’aquella experiència, van donar pas a la creació de l’associació Amics de Santa Bàrbara.

Gràcies a la feina callada però constant d’aquella primera onada d’escoltisme, Santa Bàrbara no va desaparèixer. Els fruits d’aquella llavor es feren evidents en la gran tasca de rehabilitació dels anys noranta, liderada pels Amics de Santa Bàrbara: un projecte tècnic sòlid, un contracte de cessió amb el Bisbat i més de 150 voluntaris treballant-hi durant setmanes, que va donar uns resultats extraordinaris. Però tot aquest assoliment no s’entendria sense el precedent escolta: ells van mantenir viu el vincle amb el lloc, la seva memòria i el seu significat col·lectiu.

Cal reivindicar, per tant, l’aportació essencial de l’escoltisme entre els anys 60 i 70 en la conservació d’aquest espai emblemàtic. Sense la seva empenta inicial, probablement avui Santa Bàrbara només seria una fotografia en un llibre vell o una nota a peu de pàgina en la història d’Anglès.

L’herència d’aquell esforç és viva i visible, no només en les velles pedres de l’ermita, sinó sobretot en l’esperit col·lectiu que uneix cada any desenes de persones al seu cim. L’escoltisme no només va salvar Santa Bàrbara d’una ruïna segura: li va retornar el futur. I això és, sens dubte, motiu de reconeixement i d’orgull.

Amics de Santa Bàrbara

Article publicat a la revista de l’Aplec de la Sardana de l’Agrupació Sardanista i Cultural Floricel (juny 2025)